Tretzè #vallspiula amb Miquel del Pozo

tretzè-vallspiula-miquel-del-pozo-1

I per tretzena vegada els més piuladors de Valls i voltants, ens vàrem tornar a reunir el passat 2 de juny a taula per un nou #vallspiula al Ganxo d’Estiu amb un nou convidat de luxe, l’arquitecte i historiador de l’art Miquel del Pozo (www.miqueldelpozo.com | @miqueldelpozo). Va ser una gran tertúlia molt participativa i amb moltes piulades amb l’etiqueta #vallspiula.

Miquel del Pozo coneix perfectament l’origen de la seva dedicació a l’art. Ell és pintor, arquitecte, investigador… i ho és des que va entrar en contacte amb la fotografia de la mà del seu avi, pastisser a Girona, que li dedicava moltes hores del dia un cop acabada la feina l’obrador. La mirada a través de l’objectiu de la càmera, les sessions de revelat a la cambra fosca… van despertar en ell una manera diferent de veure les coses.

La vocació artística personal, els consells dels professors i el seny familiar el porten a estudiar arquitectura. Dos anys aguanta la decisió de consens que ajuntava les ànsies creadores amb el diploma que havia de permetre guanyar-se la vida. Miquel del Pozo vol fer Belles Arts, a Girona, però només d’aquelles assignatures que creu que li aportaran alguna cosa: una de primer, dos de segon, una de quart… i el segon any repeteix l’invent a Barcelona.

Aviat Barcelona es queda enrere i marxa a Roma, a La universitat La Sapienza. Allà hom pretén ensenyar-li les obres en llibres i diapositives quan, allò que li mostren està a només 5 minuts d’autobús! I allà que me n’hi vaig, comença el recorregut per les obres mestres de l’ésser humà que el Miquel farà durant més de 2 anys, llibreta en mà, copiant i dibuixant l’obra de Bernini, Caravaggio, … Però no és un viatge erràtic, sinó una vertadera cerca amb dos objectius. Primer, recórrer totes les cúpules de Roma i, segon, demostrar l’existència de l’ànima humana a través d’aquestes obres.

El viatge va acompanyat de d’estudi, de lectures i de reflexions al voltant d’aquesta qüestió i que podem resumir en un fragment d’un poema de l’emperador Adrià: “petita ànima meva, on aniràs ara que em moro”. El viatge acaba sense proves contundents de l’existència de l’ànima en l’art, però amb molts indicis…

I és quan es torna a despertar l’interès per l’arquitectura en el Miquel. És hora de tornar a Barcelona. Som a tercer de carrera, tres anys després, en la mateixa assignatura, en el mateix exercici que va provocar la primera deserció. En certa manera, el Miquel deixa plantat Borromini i la geometria, per retrobar-lo en l’arquitectura. Reapareixen en la seva vida el xx Elies que li diu: “Sabia que tu tornaries, i ara és el moment d’aprendre arquitectura treballant” i el recomana per entrar al despatx de Lluís Clotet, un altre dels professors que han marcat el Miquel.

S’inicia una etapa bolcat al 100 % en l’exercici de l’arquitectura que durarà 7 anys, fins que algú busca arquitectes joves per liderar un projecte al Paraguai. Malgrat tenir una feina fixa, contracte indefinit, en un dels millors estudis d’arquitectura… en una nit de divendres a dissabte, s’inventa un despatx, una imatge gràfica, i accepta el repte de proposar un projecte en dos mesos que -només si agrada- es convertirà en un encàrrec seriós d’un any i mig de feina entre Barcelona i Asunción (Paraguai).

Tot molt xulo. Arrisca, surt bé… però una veu interior li diu: “Ets aquell que es va descobrir a Roma”. El Miquel descobreix que és dual (tots som duals!) i que vol seguir escrivint sobre art… I fer un llibre? Escriure articles? Però com es fa? Preguntes que el porten a apuntar-se i cursar un  Màster de Teoria i Història de l’Art, on el professor Josep Maria Rovira l’ajuda, dirigint la seva tesi sobre la Sagrestia Nuova de Michelangelo.

sagrestia-nuova-Michelangelo

Però com es divulga aquesta inquietud per compartir coneixements sobre l’art? Un blog? No s’ho llegirà ningú. Twitter? No té un perfil creat… Fins que un dia es troba amb 3 persones més parlant de Michelangelo en aquesta xarxa social, concretament sobre la Biblioteca Laurenziana, quan de sobte algú penja una fotografia de la Sagrestia Nuova. Miquel del Pozo sent llavors la necessitat de compartir uns dibuixos poc coneguts (que Michelangelo va fer sota la volta de la sagristia durant unes setmanes que hi va romandre per escapar de la ira dels Medici) que resulten ser estudis i idees que aplicarà després.

Com que la informació que vol compartir ocupa massa espai, el Miquel s’inventa una etiqueta per compartir-la amb els seus 3 interlocutors a la xarxa: #MA140. MA per Michelangelo i 140 per twitter, inspirant-se en una experiència anterior de @guillermosolana (director del Museu Thyssen-Bonermisza) que es va dir #Thyssen140, i també per picar-li l’ullet. La complicitat sorgeix i Guillermo Solana ho retuiteja. I el que era una conversa entre 3 persones esdevé un fòrum obert a una gran part dels 9000 seguidors de Solana, que ja coneixien #Thyssen140. I un cop acabat, la gent pregunta:

  • –          Quan continua?
  • –          No, no, ja està, la conversa ha acabat.
  • –          Demà continua?
  • –          No, ja està.
  • –          Sí, però continua demà, no?

I el que havia de ser un intercanvi ràpid de coneixements sobre Michelangelo, es converteix en una conversa de 7 o 8 dies. El Miquel diu que molt interessant, però no d’aquesta manera, i decideix piular en cap de setmana. Això no li resta efecte multiplicador al fenomen i la cita a les 22 hores de diumenge amb l’#MA140 no té aturador, bevent de la font de coneixement acumulat en la seva tesi sobre la la Sagrestia Nuova de Michelangelo i compartint-la amb el món.

El 30 de juny de 2015 posa fi a l’#MA140. Tot els contingut de la tesi hi ha aparegut a cop de 140 caràcters… Però, no. No ha acabat. La gent pregunta:

  • –          Quin és el següent tema?
  • –          No sé, jo ja ho he explicat tot.
  • –          Ja, però, quin és el proper tema?

El Miquel opta per seguir piulant al setembre amb el comentari de la tomba de Juli II, però clar: canvi de tema, vol dir canvi d’etiqueta, però com renunciar a #MA140? La primera idea és canviar-lo, si és Piero della Francesca, doncs… #PF140? La segona idea és donar-li un altre significat: “Miquel (habla de) Arte en twitter”. Però ràpidament es converteix en “Mirar (al) Arte en Twitter”.

El naming funciona, però els temes són cada cop més difícils. Més exigents. I el Miquel arriba a passar caps de setmana sense dormir per la necessitat de buscar documentació, estudiar a fons cada tema, organitzar la informació, etc. I durant tot un any d’#MA140 el Miquel no farà res més durant els caps de setmana, sense descans, i sense deixar de treballar de dilluns a divendres…

Un bon dia, esgotat, cansat i a punt de deixar-ho estar, Concha Parramón, seguidora a twitter de l’#MA140 des del primer dia, el convida a una entrevista al TD de TVE1. I tot es precipita. Just abans sa mare li acabava de dir “Miquel, fas mala cara, deixa-ho!” i després d’aquesta aparició en TV, li va dir: “Miquel, ara no ho deixaràs, no?”.

I després de la tele, va ser “La Ventana” de la SER amb Carles Francino… La cosa pren dimensions ingovernables. El Miquel es troba intentant gestionar 1700 notificacions diàries i ja no pot contestar a tothom com feia abans. Després d’aquest llançament mediàtic, aguanta un any més fent sessions monotemàtiques. Molta més gent s’enganxa i segueix fidelment l’#MA140 i, fins i tot, fa esforços per fer-ho en directe, com si fos una sèrie de televisió!

I perquè no? L’experiència pren una dimensió més professional, de programació televisiva.  Ara, l’#MA140 té / tindrà un format en tres temporades, com les sèries de TV, i amb l’objectiu i ambició de convertir-se en un llibre:

  • Primera temporada. “La vida a l’art”.
  • Segona temporada. “La mort a l’art”.
  • Tercera temporada. “La veritat a l’art”.

El Miquel confessa: ha aconseguit fer el que volia, fer les dues coses, i combinar art i arquitectura, fins al punt de dir que ha assolit “el goig absolut de disfrutar del meu dia”. Un goig que defineix com el fet d’aconseguir combinar les tres coses que faria si no hagués de treballar per guanyar-se la vida:

  1. Pintar.
  2. Llegir i escriure sobre art.
  3. Fer d’arquitecte per a un amic que es vol fer una casa.

Ho ha aconseguit. I se sent molt afortunat. També se sent feliç per ocasions com el #Vallspiula que li permeten trobar gent extraordinària, per la relació i els intercanvis que sorgeixen, i per la retroalimentació que es dóna en aquestes trobades: recomanacions de llibres, idees, projectes, etc.

Es nota que aquest tipus de cites li agraden. Miquel està disposat a respondre totes les qüestions que li plantegen els assistents al #vallspiula:

–          Quina és la situació actual de l’art contemporani?

–          Crec que estem en un moment “manierista” i estem esperant a Caravaggio . I l’art digital podria ser el camí…

–          Què és art? I més, si es perd l’aspecte elitista d’aquest?

–          L’art és un llenguatge que els humans hem creat per parlar amb l’ànima. Si t’emociona… és art!

–          És art si transcendeix. El que va fer Michelangelo té la capacitat de sobreviure i continuar emocionant molt temps després…

–          Les grans obres d’art són aquelles que moltes generacions després continuen emocionant.

–          La mirada canvia. Fixeu-vos en el cas de les dues fotografies d’Helmut Newton. 30 anys després, quina de les dues continua emocionant i quina ha quedat enrere, desfasada?

helmut-newton

La conversa flueix a cop de preguntes cada cop més sofisticades… La qual cosa porta el Miquel a citar a Chillida parlant de perquè ens agrada tant la música de Bach: “perquè és moderna como las olas, eterna como la mar”…

Es confessa admirador del poeta alemany Rainer Maria Rilke, especialment de “Cartes a un jove poeta” on l’autor dóna consells a un aspirant a escriptor i li diu:

  • És igual el que pensin, el què importa és el que sents o el que vulguis dir amb els teus poemes.
  • El que has de fer en el més profund de la nit, en el moment més íntim, és fer-te la pregunta i si contestes que sí, llavors, escriu.

Aquesta darrera frase de Rilke és la que va portar Miquel del Pozo a Roma. És la que ens ha permès conèixer-lo i disfrutar de la seva mirada curiosa sobre l’art i sentir el seu parlar planer i fàcil per explicar-lo. Ens ha permès conèixer el Miquel que ens diu que, per a ell, l’obra total és la Capella Sixtina… I que el moment més intens a la vida és visitar-la amb un llibre de Rilke a la mà; i encara més, si ets l’últim en abandonar la sala, al final de la visita, com quan ell  i l’obra es trobaven a soles uns breus instants, en aquells pocs segons robats en cadascuna de les visites que hi va fer.

I nosaltres? Nosaltres conservem aquests altres instants intensos de la conversa amb ell, gràcies a Twitter, gràcies a la suma de piulades de 140 caràcters que es converteixen en finestres obertes a l’art en un món cec i ignorant:

1/8 https://twitter.com/miqueldelpozo/status/738451328482037760

2/8 https://twitter.com/miqueldelpozo/status/738452303846445057

3/8 https://twitter.com/miqueldelpozo/status/738453595683688448

4/8 https://twitter.com/miqueldelpozo/status/738454968932392960

5/8 https://twitter.com/miqueldelpozo/status/738457323040038912

6/8 https://twitter.com/miqueldelpozo/status/738458176782278660

7/8 https://twitter.com/miqueldelpozo/status/738459718230892544

8/8 https://twitter.com/miqueldelpozo/status/738460185824514048

A mitja nit, quan en Miquel del Pozo @miqueldelpozo, Marc Moncunill @marcindanet, Albert Pedret @albertpedret, Xavi Cendròs @FXaviCF, Sònia Roca @srocad, Eloi Bigorra @EBigorra, Antoni Vilaplana @tonivil , Ivan Rodon @irodon, Iria Rodon @irrodcas, Gemma Casalé @Casalesi, Teresa Ulldemolins @lesulldes1, Josep Gil , Judith Balanyà @JudithBalanya, Xavi Fähndrich @xfahndrich, Senyoreta Broma @SrtaBroma, Lluïsa @vallsomnia, Josep M. Rovira @jmrovira, Albert Asensio, Almudena Nula @alm1dena, Mira Miró @miraculosa Milà, Àgueda Figuera, Aleix Roig @roig_aleix i Olga Pons @Opons, passen al post #vallspiula, molt més íntim i on ja no es piula.

Podeu veure el resum de les millors piulades a l’storify que ens ha realitzar l’Olga Pons.

Les fotos de la vetllada, així com les fotografies dels tuits  #MA140 al nostre àlbum al Google+.

Els #vallspiula marxem de vacances, ens retrobarem al setembre amb una nova temporada ben carregada de bones vetllades i piulades.

@vallspiula

Anuncis

Agraïm els vostres comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s